Els vestigis arqueològics trobats ens parlen d'una tradició d'hàbitat des d'èpo- ca prehistòrica. Així, als jaciments de la vall del Llop i de la Conca, on s'han trobat puntes de sílex, cal sumar el poblament ibèric del Tossal i de la Valleta. Del període romà es troba l'assentament de Casa Blanca. Aquesta continuïtat de població sembla que es mantingué en els segles posteriors, ja que el poblament d'Aldover consta en els primers docu- ments generats, arran de la conquesta cristiana de mitjan segle XII. Un índex demogràfic més aviat escàs, entre els segles XIV i XV, tal com podem deduir pels fogatges, que ens donen una xifra al voltant de 30 a 70 habitants, augmenta al llarg dels segles XVIII i XIX, en què sobrepassa els 1300, tot i que pateix una davallada a partir del 1950.

Aldover depenia de Tortosa de la qual era, jurídicament, un carrer fins a la seva independència, durant la primera meitat del segle XIX. La seva situació oberta entre Tortosa i Xerta va fer que es veiés afectada directament per diversos con- flictes bèl·lics que s'han produït en aquesta comarca. El 1687 i el 1688 va patir també un important flagell de llagosta. El més destacat de la població és l'església parroquial dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu i Sant Jordi.

Origen del topònim
Tot i la disparitat d'opinions que s'hi refereixen, la versió més versemblant, segons J. Coromines, és la d'una pro- cedència patronímica germànica vincu- lada, per tant, a un tal Aldovarius.