Dibuixant a l'horitzó el camí d'una nació

Permeteu que comenci el meu parlament amb un sincer agraïment a l’alcalde Ferran Bel i a la corporació municipal per haver-me facilitat la possibilitat i, alhora, responsabilitat de dirigir aquestes paraules en nom i representació del Consell Comarcal del Baix Ebre, en un dels dies més simbòlics i en un del moments més transcendents de la història del nostre país.

I és que enguany celebrem la Diada Nacional de Catalunya en un clima de plena efervescència enfocat cap a un horitzó on es dibuixa, de forma clara i inequívoca, el camí cap a la plenitud nacional. Un anhel d’il•lusió i superació que ha estat precipitat, de forma possiblement sobrevinguda i accelerada, per uns esdeveniments que han deixat la seva empremta en un passat i que s’han reiterat i visualitzat de forma vehement des d’un temps recent. Però, alhora, també un anhel d’il•lusió i superació que ha comptat amb un suport clar i explícit d’una majoria social contundent en favor d’una causa noble i justa.

L’èxit de la manifestació del passat 11 de setembre, amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”, va marcar un punt d’inflexió en el paradigma polític i social català. En aquest context, aquell anhel que semblava tan llunyà i, fins i tot, utòpic fa uns anys, començava a prendre forma i a solidificar-se amb una voluntat clara del poble català, legitimat electoralment amb una àmplia majoria, de poder exercir un dret inherent a qualsevol comunitat, com és el dret a decidir.  La Via Catalana que tindrà lloc en una estona creuant tot el territori català, des de Pertús fins Alcanar, a través de l’antiga Via Augusta, serà una mostra més, amb èxit assegurat, de les ànsies d’una gran part dels nostres conciutadans i conciutadanes per poder decidir el futur en llibertat. Una Via Catalana, en format de cadena humana, que pretén ser un nou altaveu internacional de legitimació, seguint el testimoni simbòlic de nous estats com Estònia, Letònia o Lituània.

Però, com dèiem, per tal que aquesta causa quasi utòpica fa uns anys pugui ser una realitat en un futur proper, ens hem de remetre a una conscienciació social generalitzada, que ha sigut creixent de forma exponencial des d’un temps recent i que respon a models, tendències, sensibilitats o ideologies diferenciades però que, simultàniament, treballen per avançar en una mateixa direcció que permeti fer el salt definitiu de forma òptima.  En qualsevol cas, aquest és un moviment inclusiu, que necessita avançar sumant, que respecta les diferències, que accepta l’opinió dels que no en formen part, que no va contra ningú... Aquest és un moviment dirigit en favor d’una voluntat col•lectiva que ha de poder expressar-se lliurement, de forma cívica i pacífica.

Molts esdeveniments transcorreguts han sigut imprescindibles perquè avui ens puguem trobar en aquest escenari efervescent, però també cal apel•lar a l’esforç i a l’acompanyament pedagògic i logístic que s’ha rebut per part d’un teixit associatiu que està treballant, dia a dia, amb dedicació i plena entrega, i de forma incansable. Entre aquestes, és degut fer un efusiu reconeixement a entitats que estan desenvolupant un paper plenament actiu en tot aquest procés com és el cas de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), d’Òmnium Cultural, del Cercle Català de Negocis (CCN) o de la Fundació Catalunya Estat, entre moltes d’altres.

Però avui, 11 de setembre, també cal fer un retrocés en la història. Aquest proper any 2014, l’any de la consulta ciutadana pel dret a decidir, farà 300 anys de la caiguda de Barcelona (1714), que tingué lloc 6 anys després de la caiguda de Tortosa (1708), en el marc de la Guerra de Successió que va abolir les llibertats i l’autogovern sota la nova dinastia borbònica. Tot i que pot semblar que de forma incongruent commemorem una derrota, la Llei 1/1980, a través de la qual es declara el dia 11 de setembre com a Diada Nacional de Catalunya, estableix que la diada significa el dolorós record de la pèrdua de les llibertats però, a la vegada, també significa una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió i suposant també un total  recobrament nacional. Per tant, en l’actual context, la Diada Nacional de Catalunya, en la seva essència, ens ha de contagiar de l’esperit de lluita, en un sentit com hem dit cívic i pacífic, d’aquells que van defensar Catalunya fins a les seves últimes conseqüències.

I tampoc no hem de tenir temor de parlar de la derrota. Perquè tota derrota, tot fracàs, tota adversitat representa, moltes vegades, un nou punt de partida. La història, lligada al coneixement i a l’experiència, ens ha de permetre mirar al futur des d’una òptica amb més garanties per assolir els objectius fixats. Catalunya parteix d’un fil argumental d’una solidesa inimaginable que ha permès, malgrat les adversitats viscudes, teixir una realitat històrica, social, lingüística, econòmica, cultural i territorial en favor d’una identitat única i diferenciada, permetent blindar el fet nacional respecte els diferents intents dirigits per fer-lo desaparèixer.

Ho deia Pau Casals, l’any 1971, en el seu discurs en el marc de la distinció amb la Medalla de la Pau per part de l’Organització de les Nacions Unides. En un to emocionat i en un context polític on la dictadura començava a flaquejar i la temor donava pas a les ànsies de llibertat, el compositor català destacava que “Catalunya ha estat la nació més gran del món”. I, en aquest sentit, podem destacar diferents àmbits on la nació catalana ha estat capdavantera.

En el transcurs del segle XIII, sota el regnat de Jaume I, Catalunya viu la seva expansió com a imperi de la Mediterrània, incorporant, entre d’altres, València i Mallorca a la Corona d’Aragó i prenent una posició rellevant per la seva potencialitat, tant a nivell comercial com a nivell institucional. A finals del mateix segle, l’any 1283, sota el regnat de Pere el Gran, prenen forma les Corts Catalanes, com un dels primers parlaments de l’Europa continental i amb precedents ja al segle XI.

A nivell literari, Catalunya ha deixat i continua marcant una empremta amb projecció internacional amb autors de primer ordre com és el cas de Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Josep Carner, Joan Salvat Papasseit, Carles Riba, Salvador Espriu, Josep Pla, Miquel Martí i Pol o Mercè Rodoreda, entre molts d’altres. Una empremta que ha permès situar la llengua catalana en una posició preeminent a nivell exterior i que, alhora, ha estat un valor afegit per avançar i consolidar un pòsit cultural i lingüístic en el coneixement del nostre país.

En l’àmbit artístic, el territori català també ha destacat per comptar amb personatges que han significat un pas decisiu en la difusió exterior de la riquesa de la nostra nació. Entre aquests i de forma transversal en diferents àmbits, podem citar Salvador Dalí, Pau Casals, Joan Miró, Antoni Tàpies o, en una època més recent, Lluís Llach, Joan Manel Serrat, Ferran Adrià, Carme Ruscalleda o, fins i tot, Josep Guardiola.

Qualsevol nació del món, per afirmar la seva raó de ser, no precisa imprescindiblement de precedents històrics. És suficient amb l’anhel de llibertat de la seva gent. No obstant, Catalunya, també compta amb sobrats fonaments històrics per afegir a aquesta voluntat d’afirmar-se i caminar endavant com a nació. L’actual context econòmic, social i polític, lligat a la idiosincràsia cultural, lingüística i històrica que ens caracteritza, ha propiciat que iniciem aquest camí de no retorn amb un nou dibuix ben definit a l’horitzó.

Actualment, el nostre país està vivint temps difícils. Ens trobem immersos en un moment d’adversitat que requereix d’una gran exigència i d’un gran esforç per part de la classe política, però també dels agents econòmics i socials, i de la pròpia societat civil. Les inclemències econòmiques i socials dels temps que vivim han colpejat directament la cohesió del país i també la capacitat d’aquest per poder generar riquesa, benestar i ocupació.

És en aquests moments tan complexos quan la força d’un poble unit i sòlid representa el principal motor de superació i de generació d’expectatives positives en clau d’un millor futur. Sortosament, el poble català és un clar exemple d’aquest comportament saludable sobre el qual podem dipositar una plena confiança. Tenim molts exemples de persones, col•lectius, entitats i associacions que, treballant dia a dia amb dedicació, generositat i responsabilitat, representen un ajut determinant per a totes aquelles persones i famílies que estan sofrint, de forma més accentuada, els efectes perniciosos de la crisi econòmica. En tot cas, dibuixar a l’horitzó el camí d’una nació és reconèixer l’altruisme i l’entrega de tots aquests voluntaris que treballen, de forma incansable, per tal de construir una societat més justa i cohesionada. Tanmateix, una nació perd la seva raó de ser si no mira pel futur i benestar de tots aquells conciutadans i conciutadanes que la conformen.

I treballar en l’agenda social, en aquest context i de forma indestriable, comporta treballar en l’agenda nacional. El pacte constitucional d’inicis de la democràcia s’ha vist sobrepassat per un difícil encaix de Catalunya en el si de l’estat espanyol i precipitat pel context econòmic i pels esdeveniments recents, que tot just han pres una dimensió considerable en el sentit oposat a l’avenç cap a un estat plurinacional. Així és com pren forma i contingut el procés de la transició nacional que ha de culminar en donar la veu al poble perquè pugui decidir lliurement la consecució, si s’escau, d’un estat propi en el marc de la Unió Europea.

Però centrem-nos, per un moment, en aquells fets i esdeveniments que ens porten cap aquesta direcció. El fet més evident i transcendent, que afecta el teixit social i productiu, és l’actual situació econòmica. Com dèiem, la persistència i les conseqüències de la crisi econòmica que estem vivint està fent grans estralls entre la població, suposant un llast de primer ordre. Ara bé, en aquest context, cal afegir els agreujants que suposa viure amb un dèficit fiscal crònic i abusiu que extralimita totalment qualsevol possible idea de solidaritat; assumir les obligacions d’un deute públic desproporcionat; o complir amb uns objectius de dèficit que s’imposen per part de l’estat de forma poc igualitària i deslleial. Tots aquests ingredients condueixen a una minoració considerable dels ingressos públics i, alhora, a una necessària reducció de la despesa pública, que comporta una fragilitat extrema per mantenir l’actual model d’estat del benestar. I tot això complementat amb una total dependència financera, sense precedents, de l’estat espanyol.

La negació del govern espanyol a negociar un nou model de finançament que acabi la situació d’espoli fiscal que viu Catalunya és una mostra més que els dos models són incompatibles i ja no hi ha encaixos possibles. Avui per avui, no ens podem permetre el luxe de transferir gratuïtament a la resta de l’estat els 16.543 milions d’euros anuals, en xifres de 2010, que provenen de l’esforç diari de tots els catalans i catalanes. Aquesta xifra, sense precedents directes a Europa, ascendeix al 8,5% del PIB de Catalunya i representa un cost d’oportunitat massa elevat, podent evitar retallades innecessàries i renunciant a un blindatge de l’estat del benestar. Una realitat sagnant i insostenible que fa que no pugui ser tolerable per més temps, ja per definició formal, però encara menys en l’actual context de crisi econòmica.

Valentí Almirall, l’any 1880, afirmava que “nosaltres ja sabem guanyar diners però la gent de Madrid té l’habilitat de fer-nos-els saltar de les butxaques”. I és que amb les xifres del dèficit fiscal, avui per avui, Catalunya podria presumir de reforçar tots aquells sectors prioritaris que permetrien no només blindar un dels estats del benestar més modèlics, sinó també apostar per les infraestructures estratègiques, les polítiques actives d’ocupació o per incentivar, en tot cas, l’economia productiva per sortir reforçats de l’actual context de crisi. Amb les xifres de l’actual dèficit fiscal que pateix Catalunya, amb un any i poc més, podríem tenir executada la inversió del corredor del mediterrani (26.000 milions d’euros), per ficar un exemple concret d’una infraestructura estratègica i prioritària.

Però els greuges que patim amb Espanya no es circumscriuen únicament en l’àmbit econòmic. En paraules d’Àngel Guimerà, “la llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble”. En aquest cas, també tenim exemples clars de confrontació amb l’estat. La nova llei d’educació representa una voluntat clara de recentralització de competències i un atac frontal al sistema educatiu i lingüístic català. I és que el model d’immersió lingüística és un habitual àmbit d’intromissió per tal de generar inestabilitat en un dels elements que conforma el nucli més preuat de la nació catalana. 

Tanmateix, trobem altres exemples d’atacs frontals o oblits manifestos a la nostra raó de ser, a la nostra raó de fer com a país. L’escapçament de l’estatut de 2006, legitimat pel poble català majoritàriament, o la suspensió de la declaració de sobirania aprovada, el passat mes de gener, pel Parlament de Catalunya són dos exemples, entre molts d’altres, de les actuacions centralitzadores protagonitzades per un Tribunal Constitucional més partidari que imparcial; També podem parlar del dèficit en infraestructures que es veu materialitzat de forma perllongada per la no inversió d’obligacions compromeses en matèria d’infraestructures estratègiques o també per l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia, que implicava una inversió determinada en caràcter anual. I un altre exemple, entre molts d’altres i en un altre àmbit, seria la reforma de l’administració local. Un projecte que es configura com una nova intromissió competencial en l’àmbit català i, alhora, dibuixa un nou model de distribució institucional que prioritza la centralització i uniformització de les competències locals en detriment d’un model descentralitzat basat en el principi de subsidiarietat.

Però els greuges i dèficits estructurals també es poden materialitzar amb exemples territorialitzats. I és que les Terres de l’Ebre, territori de cruïlla dels països catalans, en som uns protagonistes de primera en aquest sentit: la manca d’inversió en infraestructures estratègiques com el perllongament de l’A-7 o el retard en el desdoblament de la N-340 al seu pas per l’Aldea; l’oblit en les parades de la xarxa ferroviària d’alta velocitat en el tram ebrenc o l’impuls diluït del corredor del mediterrani; la no actuació per a preservar el Delta de l’Ebre dels efectes perniciosos i accelerats de la regressió; o els intents d’espoli del nostre riu, ja sigui via transvasaments o ja sigui via la fixació d’uns cabals ambientals mínims inferiors a la necessitat emergent per donar pervivència al Delta.

Aquests serien només alguns dels molts exemples que fan que a les Terres de l’Ebre també visquem amb intensitat el difícil encaix de Catalunya amb Espanya i patim, a la vegada, uns costos d’oportunitat molt elevats per haver de renunciar a grans potencialitats que podríem assumir com a territori estratègic que som i volem ser. Una mostra en aquest sentit és la recent declaració de les Terres de l’Ebre com a Reserva de la Biosfera. Un reconeixement internacional que obre la porta de l’Ebre al món i que precisa d’una acurada estratègia de gestió per tal d’aprofitar totes les possibilitats que se’n deriven.

Amb el relat d’aquests fets i esdeveniments es pot desprendre un cert victimisme, una certa resignació. Però hem de dir alt i clar que res és així, sinó que era així. Perquè avui, ja estem immersos en el camí cap a un horitzó diferent de futur i, en cap cas, de passat. Un camí, com hem dit, de no retorn que apaga el victimisme i la resignació per donar llum i lloc a la il•lusió col•lectiva que ens ha de permetre fer el salt definitiu. Ara, per tal que puguem avançar amb garanties, minimitzant els obstacles, cal solidificar les bases d’aquells instruments que ens permeten conduir en la direcció correcta, ampliant les majories socials i legitimant la causa perseguida. I aquí és on entra en joc la política, la bona política.

En aquest context, permeteu-me la lectura d’un petit fragment de l’obra del poeta valencià Vicent Andrés Estellés sota el títol de “Propietats de la pena”.

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

En aquest fragment trasllueix allò que ha de ser l’essència de la política, de tot aquell que exerceix un servei públic motivat, com ha de ser, per l’interès general. En l’actual context de crisi econòmica, també està coexistint una intensa crisi política i institucional que porta a un increment del descrèdit de tot aquell que, per vocació i devoció, vol dedicar gran part del seu temps al servei públic. És evident que els afers de corrupció, l’anquilosament de moltes estructures públiques i el sistema tradicional i tancat de partits polítics no ajuden, en cap cas, a reduir la desafecció pública i manifesta d’una part important de la ciutadania vers l’espectre polític.

Per això, avui més que mai, cal una regeneració democràtica a fons. No podem dibuixar en l’horitzó el camí d’una nació, de la nostra nació, si no aconseguim que els instruments necessaris per conduir-la, com veieu referint-me a la política, estiguin legitimats i amb la força suficient per dipositar la confiança ciutadana. I tot i que ho pugui semblar, no em refereixo, en cap cas, a una força ciutadana en format de resultats electorals. Em refereixo a la connexió necessària i imprescindible entre la política que treballa des de l’essència, des de l’ànima, des dels valors... i la pròpia ciutadania. Només amb aquesta connexió podrem avançar en el camí amb garanties d’èxit.

Actualment, estem vivint un dels moments més emblemàtics i simbòlics de la història col•lectiva del nostre país. I, conseqüentment, la classe política hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies, amb obertura de mires i els peus a terra. Ser un actor actiu i formar part dels resultats de la democràcia representativa, a hores d’ara, no és un tema menor sinó que és una gran responsabilitat.

Avui, a marxes forçades, per estar preparats per al camí que hem de recórrer i poder agafar velocitat, necessitem uns instruments sòlids. Uns instruments conformats per la suma dels actors polítics i del model institucional. Cal treballar en la línia d’una llei electoral que provoqui una connexió directa i necessària entre ciutadania i política; cal provocar un procés d’obertura i transparència en el sistema de partits; cal posar en marxa mecanismes efectius de rendiment de comptes dels representants polítics vers la ciutadania; cal expulsar del joc polític aquells que es serveixen i que, per contra, ja no serveixen; cal eradicar les conductes pernicioses d’aquells que només embruten l’espectre polític; cal apartar els acomodats, els actors passius que tenen com a objectiu el pas del temps i no l’assoliment del benefici comú; cal defugir del populisme fàcil, que només provoca grans expectatives i, conseqüentment, grans frustracions.

En qualsevol cas, cal treballar per una regeneració política que solidifiqui les estructures i torni a recuperar la confiança ciutadana. I, per aconseguir-ho, hem de contagiar la ciutadania amb la política d’ànima i no amb la política d’escena, la política que fa de les tres “h” la seva raó de ser en l’acció pública: humilitat, honestedat i honradesa.

Molta gent pot pensar que tot aquest escrit d’intencions només és això, un idil•li o, fins i tot, una clara utopia. És en aquest context quan hem de dir que la bona política també existeix i l’encarnen actors, possiblement més silenciosos però també majoritaris, que fan del seu dia a dia un permanent i constant actiu de servei públic amb majúscules. Són actors polítics que limiten a la mínima expressió la política d’escena per combinar-la, en major forma, amb la política d’ànima que és la que vertaderament connecta amb la ciutadania.

No per això, la política com a tal, en la seva literalitat, deixarà de tenir unes connotacions més negatives que positives des de la percepció ciutadana. En aquest sentit, ens preguntem què és realment la política. La resposta, així,  podria dir que la política és l’instrument necessari que la democràcia posa al nostre abast per tal d’assumir uns graus òptims de convivència. D’aquesta forma, aquí entra el debat de les idees, la coexistència de les ideologies, l’assoliment dels acords, el respecte pels altres, el manteniment de les societats obertes... ens trobem la política, per descomptat, en l’àmbit institucional però també la trobem, en l’ampli sentit de la paraula, a les associacions i entitats, al treball, a la família... I, per tot això, és totalment imprescindible que la bona política, la política d’ànima i valors, imperi en la nostra societat com a instrument necessari i imprescindible per avançar de forma determinant.

A banda, ara també és l’hora de replantejar-nos seriosament l’estructura de valors que ha adoptat la societat. Hem d’evitar l’èxit fàcil per centrar-nos amb l’esforç, hem d’oblidar l’egoisme per tal de treballar pel bé comú, hem d’aparcar la resignació i recuperar la il•lusió. Ciutadans i ciutadanes, hem de recuperar la vitalitat, el compromís, la persistència, l’amistat, la passió... Uns valors que, tal i com diu Salvador Espriu, del qual enguany celebrem el centenari del seu naixement, ens han de portar a una Catalunya “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”.

Fins ara hem parlat de la política en general i dels actors polítics i dels valors en particular, però ens resta abordar un tercer element per tal de configurar tots els components necessaris per posar en marxa el mecanisme o instrument que ens permet caminar endavant. I aquí entra en joc el model institucional. Un model institucional que també ha de ser subjecte a les reformes necessàries per donar resposta a les demandes dels nous temps. No ens serveix qualsevol reforma. No acceptem reformes buides de contingut essencial i que, per contra, la seva única motivació és una recentralització competencial cap a l’estat o, d’altra banda, una desaparició del sentit de pertinença i identitat de molts conciutadans i conciutadanes amb l’eliminació dels petits municipis o posant en qüestió també les entitats municipals descentralitzades.

No hem de perdre de vista que la reforma institucional que es reclama ha d’anar encaminada a guanyar en eficiència i en qualitat de servei públic per tal d’adaptar-nos al nou context econòmic i, simultàniament, connectar amb la necessitat ciutadana de copsar que l’administració pública és un acompanyament o suport i, en cap cas, pot representar un obstacle. I perquè això sigui així cal treballar de forma decidida i ferma: cal eliminar estructures de dret públic prescindibles; cal trencar l’anquilosament existent en amplis espectres institucionals; cal flexibilitzar la funció pública per adaptar-la a les necessitats del moment; cal aprimar l’administració resultant en la línia d’optimitzar recursos; cal treure pes a la burocratització de tràmits i procediments; cal prioritzar la despesa pública en aquelles necessitats ciutadanes plausibles. Aquests serien alguns dels exemples que ens han de permetre dur a terme una reforma institucional a fons per donar resposta als nous temps.

Tanmateix, abordant aquest context institucional, permeteu que em prengui la llicència de fer una breu referència a la institució que represento i que respon a la tradició singular catalana: els consells comarcals. Avui, els consells comarcals també són objecte d’una reforma legislativa. Des del meu punt de vista personal, he de dir que amb l’experiència que suposa estar al capdavant d’aquesta institució, en diferents responsabilitats durant els últims 6 anys, aquesta reforma queda limitada i, possiblement, poc enfocada.

Els consells comarcals representen l’administració supramunicipal per definició en l’àmbit institucional català. I en aquests moments d’adversitat econòmica, s’ha d’aprofitar aquest potencial per poder assolir economies d’escala i sinèrgies entre diferents ajuntaments que, amb una gestió acurada i mancomunada a través dels consells comarcals, pot suposar una reducció notòria de costos i un increment de la qualitat del servei públic. En tot cas, una gestió supramunicipal que malgrat apartar-se un nivell de l’escala municipal, segueix sent propera al ciutadà, seguint criteris de subsidiarietat i guanyant en eficiència. Sota aquest criteri general, la reforma legislativa que s’està tramitant en relació a l’administració local o les futures reformes relacionades, haurien de centrar-se en cinc qüestions respecte els consells comarcals:

1. Donar major incidència i decisió al consell d’alcaldes, com a òrgan dipositari de la sobirania popular en l’àmbit local, sense perdre de vista la necessària complementarietat amb un òrgan polític reduït que, abstraient-se de la representació directa local, pugui planificar, dissenyar, implementar i avaluar el dia a dia des d’una òptica d’equilibri comarcal per garantir decisions amb majories àmplies i no circumscrites a un interès o interessos locals determinats en detriment d’altres.
2. Aglutinar l’objecte social i actuació de totes aquelles estructures supramunicipals de dret públic que, atenent a criteris d’eficiència, podrien ser prescindibles.
3. Establir uns llindars mínims i ampliables de prestació de serveis en format d’assistència municipal.
4. Blindar un sostre competencial concret que no sigui subjecte d’actuacions puntuals que generen una idea de provisionalitat i no garanteixen estabilitat.
5. Fixar un sistema de finançament que garanteixi l’òptima prestació dels serveis públics oferts.

Amb tot, en el transcurs de les últimes línies, hem deixat palès i manifest que per caminar cap a un objectiu concret, de forma col•lectiva, necessitem un instrument vàlid i sòlid que, en aquest cas, és la política en la seva generalitat però també en la seva concreció, parlant directament dels actors polítics i de les institucions.

Per anar acabant i retornant al principi, avui per avui, els catalans i les catalanes estem vivint un dels moments històrics que més transcendents podien ser en el nostre imaginari col•lectiu i que ara poden esdevenir una realitat. La coexistència i connivència d’ingredients com tots els que hem anat relatant en el transcurs d’aquesta conferència –antecedents històrics, context econòmic, moviment social, regeneració política i valors...- posen de manifest que ens trobem davant d’un context òptim i totalment apropiat per fer el salt definitiu cap a l’estat propi.

Però aquesta última afirmació pot resultar estrident o, fins i tot, excloent si tenim en compte que el respecte per totes les sensibilitats que conviuen a Catalunya ha de ser la nostra forma de prosseguir, ja que la diversitat ens enriqueix i ens fa més forts com a país. Com dèiem, hem de sumar i no restar. I per sumar cal fer pedagogia i, en cap cas, imposar res. Per això, el punt d’encontre entre les diferents idees i sensibilitats ha de ser poder decidir lliurement. Ningú pot negar l’exercici del dret a decidir d’un poble. Aquest és un fruit inqüestionable de la sobirania popular i d’una acció ferma de radicalitat democràtica. Qui nega aquest lliure exercici d’un dret, està negant la pròpia democràcia, amb totes les seves conseqüències i connotacions.

Per això, el proper any, coincidint amb els 300 anys de la derrota de 1714 que ens va fer perdre les llibertats com a país, els catalans i les catalanes hem de poder decidir el nostre futur. No demanem res fora de lloc, només demanem poder expressar-nos lliurement i que s’acceptin els resultats, igual que estats capdavanters com Canadà o el Regne Unit ho permeten al Quebec o Escòcia, respectivament.

Mentrestant, només ens queda treballar amb fermesa i contundència. I us confesso que el meu treball, en representació del Consell Comarcal del Baix Ebre, anirà dirigit no només a poder exercir el dret a decidir, sinó també a la consecució d’un estat propi en el si de la Unió Europea. I això serà així perquè crec que en una Catalunya lliure que pugui prendre les seves pròpies decisions i pugui gestionar els seus propis recursos econòmics; perquè crec en una potencial regeneració democràtica amb un llarg recorregut; perquè crec que en els catalans i les catalanes, en la seva capacitat d’esforç i superació constant i permanent; perquè crec en un estat del benestar modèlic a nivell europeu que permeti assolir una societat més justa i cohesionada; perquè crec que en l’economia productiva i no en l’economia subsidiada; perquè crec en una Catalunya plena i desacomplexada al servei de les persones... En tot cas, ratificant les paraules d’Antoni Gaudí, perquè crec que “sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada”.

Avui fem via, demà, 300 anys després, fem independència!

Visca Catalunya!