Parc Natural del Delta de l'Ebre

El Delta de l’Ebre és un territori de 320km², els habitants del qual conviuen en harmonia amb la conservació del seu valuós patrimoni natural. Constitueix l’hàbitat aquàtic més important de la Mediterrània Occidental, després de la Camarga (Parc regional francès), i el segon de l’Estat Espanyol, després del Parc Nacional de Doñana.

L’any 1983, la Generalitat de Catalunya, a causa de la dessecació parcial de la llacuna del Canal Vell, a petició dels habitants de Deltebre, va decretar la creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre (Decret 357/1983 del 4 d’agost) a les zones d’interès natural de l’hemidelta esquerre. Posteriorment, el 1986, el decret va ser ratificat i ampliat a les restants parts de l’hemidelta esquerre.

El territori del Parc Natural del Delta de l’Ebre engloba, a la comarca del Baix Ebre, els municipis de: Deltebre i l’Ampolla.

Reconeixement Internacional 

L’interès natural del delta de l’Ebre ha estat reconegut en nombroses ocasions per diversos organismes internacionals. L’any 1962 va ser catalogat com a zona d’importància internacional amb la màxima categoria (A, prioritat de conservació urgent), dins la classificació de zones humides euroafricanes d’interès internacional elaborada per Bureau Mar.

L’any 1984 va ser declarat zona d’importància europea pel Consell d’Europa per la seva vegetació d’ambients salobres, i la Unió Europea l’ha declarat zona Especial de Protecció per a les Aus (1987). L’any 1993 va ser inclòs en el Conveni Ramsar de zones humides i el 2007 obtingué la Carta Europea de Turisme Sostenible.

Fauna

Un paradís per als ocells
Al Delta s’han citat 337 espècies de les prop de les 600 existents a Europa. A més, la nomenclatura local inclou uns 250 noms i la converteix en una de les més riques de Catalunya.

El Delta aplega algunes de les colònies de cria d’ocells marins més importants de la Mediterrània. Destaquen la gavina corsa, el xatrac becllarg i la gavina capblanca.

En els mesos freds, milers d’ocells procedents del nord d’Europa arriben al Delta per passar un hivern més suau i es produeixen grans concentracions d’ànecs, fotges i limícoles a les llacunes i als arrossars inundats. Altres espècies de gran interès presents al Delta són: l’ànec blanc, el flamenc, el capó reial, la perdiu de mar, la garsa de mar, etc.

Peixos: viure entre aigua dolça i salada
Pel que fa als peixos, la confluència dels dos medis aquàtics del delta, el marí i el continental, dóna lloc a una elevada diversitat d’espècies. De manera accidental, temporal o permanent, més de 90 colonitzen les aigües deltaiques. Destaquen el samaruc, espècie endèmica de la península Ibèrica, el fartet i la bavosa de riu, totes tres se troben greument amenaçades.

A les aigües continentals hi viuen espècies típiques com l’anguila i el barb; altres en regressió com la saboga i la llampresa de mar; i espècies introduïdes pels humans com el silur, la carpa o l’albor, que poden provocar greus problemes a les poblacions autòctones.

En les zones d’influència marina, com les basses, les badies i la desembocadura, trobem espècies com l’orada, el llobarro, la llissa i el llenguado. La majoria d’aquestes espècies tenen importància comercial i històricament han estat objecte de pesca per part de diferents confraries i associacions locals de pescadors.

En aquests mateixos ambients trobem moltes altres espècies d’un alt valor natural, sobretot associades a les fanerògames marines (vegetació aquàtica) com ara les agulletes, burrets i sards.

Mamífers
Quant als mamífers, la intensa humanització del Delta fa que la presència de grans mamífers sigui esporàdica. Destaquem la població de ratpenats del Delta, en recuperació, està formada per 6 espècies diferents. Són beneficioses per als humans, ja que depreden els mosquits.

Flora

El paisatge vegetal del delta de l'Ebre està molt transformat a causa dels aprofitaments agrícoles que s'estan fent durant segle i mig. Tot i així, al Delta encara resten extenses zones de vegetació natural, darrers reductes al litoral mediterrani-ibèric d'aquest tipus de comunitats. Les més importants són els salobrars, les dunes i les platges, els canyissars de les llacunes, les comunitats aquàtiques i el bosc de ribera.

Els salobrars o sosars, dominats per plantes molt adaptades als sòls salins, es localitzen sobretot als sectors més costaners. En aquestes zones, també hi apareixen dunes, més o menys fixades per la vegetació. Les espècies més comunes que hi habiten són el borró, el jull de platja i l’esplèndid lliri de mar.

Els canyissars se situen principalment a les vores de les llacunes i dels ullals, indrets freqüentment inundats amb aigua dolça o salobre.

El bosc de ribera, única formació forestal de la zona, és la vegetació potencial de les vores de l’Ebre, allà on el terreny és més enlairat i els sòls són menys salins. Malauradament, resten molt pocs fragments d’aquest tipus de vegetació.

Què fer? 

Consulta l’agenda d’activitats del portal de la Generalitat de Catalunya: www.gencat.cat/parcs